Paris

Procedència: Aquesta obra, conjuntament amb La Fe conjugal, Himeneu i Diana, te un origen dubtós. Van ser fetes per Campeny a Roma totes quatre i enviades a Barcelona el 1815, un cop acabada la guerra. Per la seva simbologia matrimonial, alguns autors suposen que podien haver estat destinades al monument que la Junta de Comerç projectava aixecar a Barcelona amb motiu de la celebració de les dobles noces reials a la ciutat el 1802 (Ferran VII d’Espanya amb Maria Antònia de Nàpols i Francesc de Nàpols amb Maria Isabel, princesa d’Astúries i germana de Ferran VII).
El cert és que, malgrat la documentació existent sobre les peces el seu origen no és gens clar, com tampoc la seva finalitat ni les dates exactes d’execució. L’any 1819 Campeny portà els guixos de les quatre estàtues a Madrid, a la Cort, obres que poc després passaren a l’Academia de San Fernando, on ara només se’n conserven dues (La Fe Conjugal i Himeneu). L’any 1825, després de moltes vicissituds, Campeny va desembalar finalment els marbres -car estaven guardats en les mateixes caixes tal com els havia enviat d’Itàlia-, que s’exposaren a la Llotja. Aleshores els oferí a la Junta, conjuntament amb altres obres seves, i aquesta les va adquirir a l’agost d’aquell any i les col·locà al seu gran saló, que féu millorar per tal d’aixoplugar-hi unes obres que es consideraren d’alta qualitat artística.
Exposicions:Llotja 1825, pàg. 28; Escultura 1989, núm. 88.
Observacions: Aquesta obra forma part del patrimoni escultòric de la Cambra de Comerç, com l’Acadèmia, també, entitat hereva de la Junta de Comerç setcentista que donà vida a la Casa Llotja. Es troba al Saló Daurat de la Casa Llotja. Paris, tocat amb la lligadura frígia, com corresponia als pastors, per bé que era fill de Príam, rei de Troia, fou abandonat al bosc, car un endevinaire havia predit que Paris portaria la destrucció de Troia. Sosté a la mà dreta la poma d’or que Eris, o la Discòrdia, per tal de venjar-se per no ser convidada al banquet de noces de Tetis i Peleu, havia llançat sobre la taula. A la fruita s’hi llegia: “per a la més bonica”. Hera, Atenea i Afrodita van disputar-se-la. Aleshores Zeus decidí que Paris havia de ser el jutge d’aquest litigi. Paris escollí Afrodita, i en conseqüència, com que Helena d’Esparta, la dona més bella, va pretendre l’obsequi que Paris féu a Afrodita, fou l’inici de la guerra de Troia.