Còpia de Tarquino i Lucrècia de Felice Ficherelli

Inscripcions: Al dors del marc, en restes d’etiqueta antiga amb tinta: “Por Fortuny”.
Procedència: Obra de pensionat, passà al Museu de l’antiga Junta de Comerç.
Data ingrés: 3 de febrer de 1862.
Restauracions: restaurat per Joaquim Pradell el 1967 i restaurat pel taller Balaguer i Grau el 1999.
Exposicions: Barcelona, Saló de la Diputació Provincial, 1862; Barcelona, Exposición Fortuny, 1940, núm. 179; Barcelona, Dos segles d’activitats artístiques barcelonines, Escola de Llotja, 1960; Barcelona, Mariano Fortuny, 1974, núm. 1764; Barcelona, La colección Fortuny de la Real Academia de Bellas Artes de San Jorge, 1975; Pamplona-Vitoria-Bilbao-Madrid, RACBASJ. Exposición antológica de pintura, 2000, núm. 52.
Observacions: Al febrer de 1862 Fortuny, pensionat a Roma, va enviar a l’Acadèmia la present obra, còpia d’un oli de Felice Ficherelli, una còpia de Rafael, i disset dibuixos d’acadèmia datats entre 1859 i 1861 . Quan Fortuny copià aquesta obra, a l’Accademia di San Luca de Roma, atribuïa a Guido Cagnacci. Més tard va estar atribuïda a Giovanni Bilivert i recentment l’Acadèmia di San Luca li ha donat l’autoria a Felice Ficherelli (Sant Gimignano, 1605-Florència, 1660), conegut com a Felice Riposo.
Marià Fortuny i Marsal va residir a Barcelona des de 1852 i l’any següent va començar les classes a l’acadèmia privada de Claudi Lorenzale i a l’Escola de la Llotja. El 1857 va guanyar el concurs de les oposicions per anar pensionat a Roma. El 1860, estant a Roma, la Diputació de Barcelona li va enviar al Marroc per realitzar el seguiment gràfic de la guerra i es va convertir en el màxim exponent de l’orientalisme a Catalunya. Un fet fonamental a la seva vida va ser conèixer el 1865 al marxant francès Adolphe Goupil, qui es va entusiasmar amb la seva pintura de tal manera que a partir d’aquell moment Fortuny va tenir solucionada la qüestió econòmica. El 1867 es va casar amb Cecilia, la filla del pintor Federico de Madrazo, i en 1870 va realitzar un viatge per Andalusia que li va decidir a establir-se una temporada a Granada. El 1872 va tornar a Itàlia on va morir prematurament dos anys després. Pintor preciosista d’extraordinària habilitat, es va imposar com a pintor de moda a Europa gràcies als seus temes orientals i a la pintura denominada de “casacón”. Als seus últims anys es va convertir en un pintor molt lliure, desenvolupant una tècnica més lluminista i expressiva, que anunciava l’escola impressionista. Al seu temps va ser considerat un dels pintors més grans de totes les èpoques.