Nasqué a Vilafranca del Penedès (Barcelona) el 25 de març de 1935 i morí a Barcelona el 9 d’octubre de 2022.
Compositor, escriptor i teòric de la música, estava considerat uno dels autors més importants de la música contemporània a Espanya. Amb la seva ingent obra musical, destacava una fonda i contínua tasca assagística sobre problemes de musicologia, estètica i pensament.
Elegit acadèmic de número de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi per la secció de música el 17 de febrer de 1982, aprovant així la proposta en el seu dia presentada pels acadèmics de número Francesc Bonastre i Bertran, Frederic Mompou i Dencausse, i Xavier Montsalvatge i Moncunill. Ingressà el 25 de març de 1983, llegint el seu discurs “El significat de l’artista en la societat actual”. Passà a la categoria d’acadèmic supernumerari el 24 d’octubre de 2000.
S’inicià en els estudis musicals de la mà de Rosa Lara a la seva ciutat, per posteriorment (el 1960) desplaçar-se a París i rebre consells de René Leibowitz, alumne d’Arnold Schoenberg, Anton Webern i Maurice Ravel. El seu mestre principal, no obstant, serà Cristòfor Taltabull, qui fou deixeble de Max Reger, i amb qui estigué de 1960 a 1964.
Exercí també una intensa tasca pedagògica, principalment fora dels àmbits denominats “acadèmics”, malgrat tenir una llarga experiència educativa desenvolupada al Conservatori Municipal de Música de Barcelona i al Conservatori de Badalona (Barcelona).
Com el seu principal mestre, sabé orientar a bona part dels joves compositors catalans en un meritori magisteri unànimement reconegut. Sense pretendre ser exhaustius, citem aquí a Albert Sardà, Juan José Olives, Benet Casablancas, Miquel Roger, Albert Llanas, Maria Teresa Pelegrí i Agustín Charles.
La seva obra sobrepassa el centenar de partitures, amb forta presència de la veu humana, sense oblidar l’àmplia dedicació a la música de cambra, piano i orgue, així com al gènere simfònic i a la música religiosa.
La dedicació operística fou permanent, molt més intensa de l’habitual en els seus col·legues generacionals. Autor d’una quinzena d’òperes, de les quals només han estat representades:
. “Edip i Iocasta” (1972), òpera/oratori en dos actes;
. “Murillo” (1989), òpera en un acte;
. “Die Blinde” (La Cega); i
. “El misteri de Sant Francesc”.
Les obres pendents d’estrena són:
. “Agamemnon”, de 1960 i revisada el 1973, amb text de Sèneca, premi de l’Òpera de Montcarlo 1964;
. “La tentation de Saint Antoine”, de 1964, amb text de Flaubert;
. “Jesús de Nazaret”, de 1974, revisada el 1995 i acabada el 2009, amb texts dels Evangelis, Sant Pau i el pensador alemany Maestre Eckhart, entre seis i set hores de durada;
. “La belle i la bête”, de 1982, amb text de Mme. Leprince de Beaumont (amb final del conte canviat pel compositor), òpera-ballet en un acte;
. “Neró”, de 1985, encàrrec del Ministeri de Cultura per a l’any internacional de la Música, llibret del compositor;
. “Macbeth”, de 1989, amb text de Shakespeare, en dos actes, amb tres cantants, onze actors, cor i orquestra;
. “A midsummer night’s dream”, de 1992-1995, amb text de Shakespeare, adaptat pel compositor;
. “Frankenstein”, de 1998, amb text de Mary W. Shelley, adaptat pel compositor, òpera-ballet en un acte;
. “El mayor monstr(u)o, los celos”, de 1997-1998, amb text de Calderón de la Barca (retallat), gran òpera romàntica en dos actes;
. “Faust”, de 1999-2000, amb text de Goethe (en alemany), un acte amb cinc solistes, cors i gran orquestra; i
. “El jardí de les delícies”, de 1996-2000, amb texts de tres poemes de Jacint Verdaguer, òpera-ballet en un acte, set solistes i orquestra.
Publicà nombrosos assajos, traduccions i treballs sobre diferents temes, especialment sobre el propi fet de la creació musical. Fou dels únics compositors del món en el qual la faceta d’escriptor competí amb la seva producció musical; destaquen els llibres:
. “Los nombres divinos y otros escritos del Pseudo Dionisio Areopagita” (1980),
. “Fuga, técnica e historia” (1989),
. “Poesía y teatro del Antiguo Egipto” (1993),
. “Escritos sobre música y dos poemas” (1994),
. “Tiempo y música” (1999), i
. “J. S. Bach, una estructura del dolor” (2004), que ens ofereix una de les visions més particulars escrites en els darrers temps sobre aquest compositor.
Rebé nombroses distincions al llarg de la seva vida, entre les quals destaquen
. Premi “Òpera de Montecarlo” (1964),
. Premi Ciutat de Barcelona (1962 i 1978),
. Premi de Composició “Óscar Esplà” (1982),
. Premi Nacional de Música de Catalunya (2001), . Premi Nacional de la Música d’Espanya (2009), i
. XI Premi SGAE de la Música Iberoamericana Tomás Luis de Victoria (2011).
Ambicioses aproximacions a la seva vida i obra són:
. Joan Cuscó i Clarasó: “Josep Soler i Sardà. De la vocació a l’ofici”;
. Joan Cuscó (edit.): “Josep Soler: Compondre i viure”;
. Ángel Medina: “Josep Soler. Música de la pasión”; i
. Agustí Bruach: “Las óperas de Josep Soler”.