Nascuda el 14 de desembre de 1928.
“Tota la meva vida he estat embolcallada per la música, per l’escultura i per la pintura catalana”. Amb aquestes paraules Montserrat Isern Delclós ret homenatge al seu pare i es declara continuadora del seu exemple i de la seva obra cívica i cultural.
El seu pare era Eusebi Isern i Dalmau, escriptor, polític i advocat que va viure tots els somnis i les convulsions del segle XX. Va néixer el 1896. De molt jove, quan Europa sagnava en plena Gran Guerra, amb altres amics universitaris, joves i engrescats com ell, va col·laborar en diverses publicacions i el 1916 va fundar la revista “Ofrena”, que durant un temps va dur el significatiu subtítol “Òrgan de la nostra parla”. El seu objectiu declarat era “fomentar el conreu i procurar la total dignificació del català”. Josep Pla -que quan es referia a ell deia “el meu amic, el senyor Eusebi Isern Dalmau”- va qualificar l’empresa de “romàntica, en el sentit antieconòmic de la paraula, gairebé diria una empresa heroica”.
La seva implicació en la política i, sobretot, en la cultura catalana va ser entusiasta. L’any 1934 va fundar la Biblioteca Catalana d’Autors Independents. En la primera nota preliminar escrivia: “no és una empresa editora, és una acció cultural que tendeix a estimular la més alta i noble ambició civil de Catalunya”. L’objectiu era oferir a tots els escriptors catalans de qualsevol àmbit o ideal la possibilitat de publicar lliurement les seves conferències i les seves obres. En la col·lecció hi trobem noms propis tan dignes com els de Tomàs Roig i Llop, Salvi Valentí, Ernest Albert i Galter, Domènech Guansé, Joan Estelrich -que hi va publicar “Fènix o l’esperit de la Renaixença”- o Josep Pla, amb dues obres: “Madrid, l’adveniment de la República” i el seu preciós “Viatge a Catalunya”.
La Biblioteca Catalana d’Autors Independents va ser una més de les innombrables víctimes de la ferotge guerra civil que va patir el nostre país i d’una llarga postguerra on no hi tenien cabuda ni la llengua ni la cultura catalanes. Perseguida pel nou Règim, va haver de tancar les portes.
El mateix Eusebi Isern va publicar un llibre molt útil, llavors i ara: “Política fiscal de la República”, i més tard una obra de relats que va tenir un èxit considerable: “Solada de contes”, que va merèixer la traducció al francès “L’ombra des oliviers”.
Però les obres van romandre. Van reposar molts anys a les golfes del carrer Ausiàs March de Barcelona. Ara estan a disposició de tothom que hi tingui interès en la completa biblioteca de la Montserrat Isern Delclòs.
El compromís cívic i moral d’Eusebi Isern i Dalmau el va portar a participar en la repatriació de molts ciutadans francesos que estaven en perill al nostre país. També va defensar i va aconseguir salvar de l’ensorrament els edificis de l’Institut Francès i del Consolat, on treballava com a advocat.
En reconeixement d’aquestes gestes plenes de valor, coratge i generositat -sobretot pel moment tan difícil i complicat en què es van produir- Eusebi Isern i Dalmau va rebre la condecoració de l’ordre de Chevalier de la Legion d’Honneur, establerta per Napoleó I-la distinció més coneguda i important que la República Francesa atorga a ciutadans que han destacat per mèrits extraordinaris en l’àmbit civil o militar.
També va ser distingit amb la Creu de bronze de la Creu Roja francesa.
Ara bé, la passió fonamental d’aquest home del seu segle, que va saber estar a l’alçada d’unes circumstàncies extremes, d’aquesta persona sensible de qui Josep Pla, en “Retrats de passaport”, escrivia que “amb la sensibilitat literària hauria pogut escriure tants de llibres com li hagués plagut; amb la mateixa sensibilitat projectada sobre la correcció humana, ha pogut exercir amb una lucidesa extraordinària, literalment rellevant, la carrera d’advocat”; d’aquest empordanès de naixement i de cor, que se sentia honrat de presidir l’Ateneu Empordanès de Barcelona, va ser l’art modern. Josep Pla continua: “La meva intenció, en aquests instants, és donar compte, perquè ho exigeix el civisme, de l’aparició del catàleg de la col·lecció de pintura moderna realitzada, amb el seu excel·lent esperit de col·leccionista, pel senyor Isern Dalmau, després de molts anys d’investigacions. Forma un volum perfecte, que devem a Sebastià Guasch, titulat ‘Col·lecció Isern Dalmau'”.
Comença la col·lecció l’any 1927. La formen escultures, ceràmiques i pintures d’artistes catalans de prestigi reconegut. Amb aquesta iniciativa referma la seva estimació pel país i la seva voluntat de transmetre a les generacions futures els seus valors. Fins la seva mort, a l’any 1981, cultiva un interès sense límits per artistes i obres i fa el possible per donar-los tot el suport que es mereixen.
La seva filla Montserrat Isern Delclós ho confirma: “Per a ell tots els sacrificis eren pocs per aconseguir l’obra que desitjava. El quadre que, pel motiu que fos, no podia obtenir, l’obsessionava de tal manera que nosaltres quasi bé passàvem el mateix neguit”.
La nissaga marca molt i el nord de la Montserrat Isern Delclós ha estat continuar la tasca del seu pare, començant per estimar de debò totes i cadascuna de les obres que ha preservat amb devoció -entre les quals li agrada destacar tots els fascicles de la Rosa Vera.
“El meu gran plaer -escriu- ha estat aconseguir el que el meu pare havia desitjat: repartir la seva l’obra entre el pis del carrer Ausiàs March on jo havia nascut i la casa Castell de Porqueres, situada a les vores de les tranquil·les aigües de l’Estany de Banyoles, -restaurada pel reconegut arquitecte i amic, l’Excm. Sr. Jordi Bonet i Armengol”.
I continua:
“Per mi sempre ha estat una satisfacció deixar els quadres que m’han demanat, tant a museus com a altres centres socioculturals de Catalunya, com per exemple ‘La Pedrera’, ‘Cosmo Caixa’ o ‘Caixa Terrassa’. La llista completa seria molt extensa. També alguns ‘Manolos’ han estat cedits, juntament amb una obra del reconegut pintor Joaquim Sunyer, titulada ‘La Llotja’, a museus de les ciutats franceses d’Agen, Nancy i Chartres”.
Montserrat Isern Delclós també dóna suport -amb tot i per tot- a iniciatives musicals fecundes. Des de fa 3 anys, col·labora econòmicament amb el Concurs Internacional de música Maria Canals. Aquest premi de caràcter internacional, que gaudeix d’un ampli suport per part de la societat civil catalana, consisteix en guardonar la millor obra musical per a piano. El jurat està format per membres de gran prestigi i relleu en el món de la música tant a nivell nacional com internacional.
Entusiasmada pel patrimoni i la cultura del nostre país, forma part de la Fundació Castells Culturals de Catalunya, associació que vetlla per la rehabilitació dels castells del Principat, de cara a la captació d’un turisme actiu, que s’interessa per la cultura.
A hores d’ara, superada la primera dècada del segle XXI, Montserrat Isern Delclós, pot sentir la felicitat de saber-se plenament continuadora de l’obra del seu pare, que és la millor manera de guardar-ne la memòria i de mantenir viva la voluntat de transmetre a les noves generacions els valors culturals dels nostres avantpassats.
Elegida acadèmica de número protectora de la secció d’arquitectura de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi el 13 d’abril de 2011, aprovant així la proposta en el seu dia presentada pels acadèmics de número Jordi Bonet i Armengol, Leopoldo Gil Nebot, Josep Muntañola i Thornberg, Joan Antoni Solans i Huguet, i Joan Vila i Grau. Ingressà el 21 de març de 2012 amb la lectura del seu discurs “Consideracions sobre l’art i el col·leccionisme”.